Quan Ceci es va acostar a retratar-se acompanyada de la seva filla, no hi havia ningú més esperant a ser retratat i això ens va donar l’oportunitat de poder conversar amb ella durant una bona estona.
Als seus 80 i molts anys, i amb la memòria fresca, ens va estar relatant com era la vida abans a Villegas.
Ens va explicar, que quan ella era nena, era habitual que les famílies tinguessin 5, 6 o 7 fills, i com tots ajudaven a segar, a carretjar de matinada. Ens va explicar que a partir de l’1 de maig, anaven als camps amb una aixada a llevar els cards, perquè no li llevés els sucs de la terra al blat. Els cultius habituals, eren el blat, la civada, els erbs o l’ordi, aquesta última per als animals de casa. Perquè, qui més qui menys, tenia unes poques ovelles a casa, per a formatge i disposar d’un garrí de tant en tant.
També ens va comptar, que quan venia un ennuvolat, es deia, “que no porti pedra”, perquè sinó les calamarses aixafaven els blats. I, per la qual cosa ens han comptat al poble, era habitual campanear per a dissuadir aquests ennuvolats.
Ella mateixa ens deia molt conscient, que tot ha anat evolucionant a millor; la vida d’abans era molt dura, ens deia. Els va tocar treballar molt i passar molts freds i moltes calors. Això sí, amb il·lusió. En la seva opinió, eren més felices que ara, que com més tenim, més volem.
Ceci utilitzava expressions i paraules poc comunes per a nosaltres, que gaudim d’escoltar, mentre ens descrivia un món llunyà que ja no existeix. Gràcies Ceci per compartir-nos com era la vida de llavors.