Encara que ningú ho cregui, soc feliç al meu poble. Quan dic on visc, la grandària i els habitants del meu poble, sempre sorgeix la mateixa pregunta: Però no t’avorreixes? Al que jo sempre responc, amb el cap molt alt, que no, no tinc temps per a avorrir-me. Tots els meus dies comencen de la mateixa manera. En despertar-me, desdejuni ràpid i l’autobús m’espera a la porta llest per a portar-nos al col·legi en un poble més gran a 25 minuts casa meva, recorregut que faig des que tinc 3 anys. Quan acaben les classes i arribo a casa, estudio i faig els deures i, després, faig qualsevol dels hobbies que més m’agraden com cosir, pintar, escriure, escoltar música, llegir… però mai em perdo el passeig pel poble. Aquí tothom em coneix i em para quan ens creuem, a l’ésser l’única nena que viu tot l’any; encara que la gent gran es confon i em diu pel nom de la meva mare, però estic més que acostumada.
Viure en un poble no significa que no hagi viatjat o que no sàpiga de tendències ni de coses de les ciutats, de fet a mi m’encanta viatjar i vaig molt sovint a la ciutat, a més dels pobles més grans de voltant.
És un honor poder escriure la meva pròpia història i enviar el missatge que els nens que vivim als pobles també som feliços.
* Text escrit per la pròpia Lluna (Montejo de Tiermes, 2010)
