Vam compartir molt bona estona de xerrada abans de fer-li el retrat. Ella, tranquil·la i asseguda en el seu caminador del qual no se separa. Ha tingut diversos incidents a les cames i maluc, que li han fet dependre de l’aparell que tan bé maneja. Ens va dir que va néixer, viu i morirà al poble. Gairebé les úniques vegades que ha sortit del poble ha estat per causa major, com quan li van haver d’operar del maluc. Tres mesos ingressada a l’hospital, ens comptava, la vegada que va passar més temps fora del poble.
Amb els seus més de 90 anys, ens comptava amb gràcia, les seves gestes cosint amb la màquina de cosir, se li il·luminaven els ulls en parlar del tema. Tota la seva roba la hi ha fet ella, gairebé des que té memòria, com la brusa que porta a la foto. Ens va comptar les diferents màquines de cosir que ha tingut, el com han arribat a casa seva i del que ha estat capaç de fer amb elles. Diu que, encara que les mans no són les mateixes, continua cosint i arreglant roba per a ella o per a altres persones. A la seva neta sempre li demana que quan vingui al poble, li porti coses per a arreglar. De fet, per a la seva estada a l’hospital va demanar que li portessin la màquina de cosir en vista dels llargs dies que li esperaven de repòs. Ens comptava rient, que el vaivé dels pedals de la màquina de cosir que més usa, li van bé per a fer exercici a les cames.
Segons ella, el secret per a ser la major del poble, consisteix a tenir bon humor i ser alegre, així de senzill.
Sens dubte una dona a la qual escoltar i aprendre molt.
