Felipe va ser el primer a aparèixer per a fer-se el retrat. No resideix al poble, però s’encarrega de mantenir la casa familiar. Va fer honor a la fama que tenen les gents d’aquestes terres. Home hospitalari, ens va regalar una caixa de mantega dolça, típica de la província, que va ser el delit dels nostres paladars i cintures, durant els següents dies.
Vam parlar de tot una mica, però majoritàriament, la conversa va girar entorn al model industrial de la zona. Ens va explicar que des de fa un temps s’ha començat a recuperar un ofici antic en la muntanya pròxima, “el sagnat del pi resiner”, per a l’extracció de la resina, tan enganxosa com necessària per a l’elaboració de coles o dissolvents, entre altres.
Segons ens va explicar, existien 4 o 5 llicències per a explotar la muntanya i cada llicència tenia el dret a 4 hectàrees d’explotació. Molta feina. Ens va impactar molt passejar per la pineda on, els arbres “ferits” amb cura per sàvies mans, deixaven brollar la seva “sang” de cristall enganxós fins a uns recipients negres, que en algun moment de l’any, es recollirien.
Aquesta recuperació d’un ofici antic, contrasta amb el tancament, durant les últimes dècades, de la gran majoria d’indústries del moble que posseïa Almazán, petita ciutat de referència de la qual dista Tejerizas en 4 quilòmetres. De fet, ell mateix va sofrir el cessament de l’activitat a la fàbrica on treballava.
Avui dia, ens explica, que treballa en una empresa de reciclatge de paper en Almazán i que, des de la pandèmia, reben més comandes que mai, una bona notícia per a la indústria local i els seus habitants.
