Cristóbal va ser, al costat de la seva dona Paquita, dels primers a acostar-se a la Bitxa per a retratar-se en Zuheros. Cada matí d'estiu, surten a primera hora del dia, a passejar per la plaça abans que el sol estrenyi. Són una parella encantadora.
Quan arribem a un nou poble, muntem l'exposició amb els retrats de pobles anteriors, en el lateral de la Bitxa. I, a mida que anem fent retrats, afegim els nous. És molt interessant observar com la gent s'acosta a l'exposició per a veure als que ja hem retratat. A la gent li agrada veure retratats als seus veïns i aquest sol ser un bon reclam perquè ells també s'animin a participar.
En un d'aquests grupets, al voltant de l'exposició, sentíem com assenyalaven i deien els noms dels fotografiats. Hi havia alguna cosa que no ens quadrava. Cada vegada que es referien al retrat de Cristóbal, li deien Miguel. Més tard vam preguntar el perquè la gent li deia Miguel. Va haver-hi una riallada. Sembla ser que, antigament, era tradició que els padrins o les padrines triessin el nom del nounat i així ho registraven. No obstant això, en alguns casos, si la mare no estava contenta amb el nom triat, a casa el deien com ella volia, tenint així el nom oficial i el familiar. Així que, sembla ser que és habitual, almenys a la província de Còrdova, trobar casos de persones majors amb un nom en el registre, però que en el dia a dia se'ls conegui amb un altre. És més, segurament són pocs al poble els qui coneixen el nom oficial.
I aquest era el cas de Cristóbal, o Miguel.
